Repte dels Nassos: S1D1

Fa quatre anys -potser dos i mig o tres, contant les interrupcions- que corro. Fins ara, havia contemplat com una idea llunyana fer una cursa de 10 km, i tot i que en el seu moment em vaig apuntar a alguna, en el fons del meu cor sabia que no estava preparada per enfrontar-m'hi. Però vet aquí que el darrer any he perdut 18 kilos. He deixat de fumar (al menys, he deixat de fumar regularment). I he decidit tornar a entrenar, però amb cert mètode.

Quan vaig començar a còrrer vaig sentir conegut el pla d'entrenament de cinc kilòmetres que es troba aquí i que combina períodes de caminar amb altres de cursa. El problema és que quan el vaig acabar em  vaig quedar una mica orfe d'objectius i de maneres de progressar. Vaig anar estirant en distància, però no me n'acabava de sortir. També nedava, però crec que vaig menystenir l'obstacle real que suposava el pes i, per últim, reconec que còrrer era una cosa que em feia més basarda que ara. Només calçar-me les vambes, durant molt de temps, em pensava que ja estava cansada. Si a això hi sumem algunes lesions inoportunes, es pot dit que que no he fet la progressió correcta (ni la més ràpida de l'univers).

Però aquesta tardor m'hi he tornat a posar, i per les raons que fossin, he anat fent tirades més llargues i amb menys esforç cada cop, fins el punt que de natural ja faig gairebé deu kilòmetres d'una tirada sempre que surto. Per tant, quan a corredors.cat, una associació a la que estic fa temps, van proposar gratuïtament un repte d'entrenament per la Cursa dels Nassos, creat per dos cracks com el Pol Guillén i la Rosa Morató, m'hi vaig apuntar sense dubtar-hi gaire. Òbviament, segueix sent un repte -al capdvall, és una distància que només he fet un cop i mai a la velocitat que m'he proposat, que és una modesta marca d'una hora-, i m'espanten coses dels entrenaments, com ara els fartleks. Però reprenc ara aquest bloc per anar explicant com evoluciono, i, de pas, espero així motivar-me per no deixar-ho. Em fa molta il·lusió la idea d'acabar l'any corrent. 

Nassos: Setmana 1 Dia 1: Que en diguin entrenar, però que no en diguin còrrer

Avui tocava cursa continua de 45'. Al matí havia tingut un conat de fascitis -algunes de nosaltres no estem fetes per portar talons- però la cosa ha anat bé, tot i que lenta (galdòs ritme de 5 i molt) i fins i tot hagués tirat una estona més. Si no ho he fet és perquè habitualment entreno tres cops per setmana i ara passarem a quatre, amb el repte. La sessió s'hauria d'haver complementat amb una d'acondicionament físic -tonificació o peses- però com que demà penso anar a nadar, la faré abans de la piscina o per la tarda, de manera que la càrrega de treball estigui més repartida. La nota curiosa de la sessió d'avui és que com tinc dos parells del mateix model de bambes en rotació (les Saucony Progrid Phoenix 5 en talla masculina perquè faig una llesca del 44) me n'he adonat que he sortit amb una de cada color. La policia de la moda em vindrà a perseguir.

Estic tornat a còrrer, però com que el primer post que dedico en molt de temps a temes atlètics és del meu altre blog, em faig autoplagi i me'l comparteixo aquí. Hala!

Passat finalment el hype mediàtic sobre els Jocs Olímpics, és casi segur que s'han abordat des de tots els angles possibles. Que si la moda dels atletes. Que si quins i quines estan més bons. Que si els jocs del passat eren així o aixà. Que si les marques ho dominen tot. Que si l'arquitectura de les instal·lacions. I, naturalment, que si el menjar. Però malgrat els esforços per abordar el tema en clau gastronòmica, poques històries interessants han sorgit al respecte. Excepte una, treta d'aquí, que ens porta als jocs de fa mig segle, els de Roma'60. 

La generació que no amb prou feines va viure el Cobi molt menys recorda encara quan els Jocs eren un tauler més de la Guerra Freda. Que els nordamericans boicotejaven el pobre Osito Misha i no anaven a Moscou? Quatre anys després els soviètics passaven de Los Angeles i enfonsaven una promoció de McDonald's que donava hamburgueses gratis cada cop que guanyessin els ianquis (molt més fàcil, sense els seus principals competidors). Però alguns dels episodis més novel·lescos dels jocs van passar en un restaurant. Com aquest que veieu a la foto inferior, el Scoglio de Frisio, un establiment que funciona a Roma des de l'any 1928, i que va acollir una escena singular. 

Al corredor americà Dave Sime (plata als 100 metres i or al relleu 4x100) se li va acostar algú demanant-li que intentés "seduïr" al saltador de longitud (bronze a Roma) Igor Ter-Ovanesyan. La missió no li va fer cap gràcia a Sime -pel que sembla, l'agent semblava ben bé tret d'una peli d'espionatge de sèrie B- però hi va accedir. Ella i la seva dona van convidar el soviètic a sopar en aquest restaurant, i li van vendre les delícies del capitalisme entre plat de pasta i plat de pasta. Però la jugada no va sortir bé: D'una banda, Ter-Ovanesyan els va explicar que les recompenses materials que li donava la URSS pels seus èxits esportius eren bastant superiors que les que proposava l'amic americà. De l'altra, al saltador l'agent de la CIA li va donar tan mala espina com al seu col·lega de l'altre costat del mur. I així, en una trattoria, és com Carros de foc va estar a punt de convertir-se en una novel·la de Graham Greene. 

And now for something completely different...

Vaig molt de bòlit, i no precisament corrent. Així que entre post i post, mireu aquest sketch vintage dels Monty Python... No tot va sobre atletisme i no l'he trobat subtitulat, però suposo que és el millor testimoni del talent de Cleese, Palin i companyia que en aquestes condicions faci riure tant. Són uns campions.